dijous, 17 de febrer del 2011

Dia 168 - Mario Benedetti (23)

Recordant Mario Benedetti (14/09/1920 – 17/05/2009)



Amor de tarde



Es una lástima que no estés conmigo

cuando miro el reloj y son las cuatro

y acabo la planilla y pienso diez minutos

y estiro las piernas como todas las tardes

y hago así con los hombros para aflojar la espalda

y me doblo los dedos y les saco mentiras.



Es una lástima que no estés conmigo

cuando miro el reloj y son las cinco

y soy una manija que calcula intereses

o dos manos que saltan sobre cuarenta teclas

o un oído que escucha como ladra el teléfono

o un tipo que hace números y les saca verdades.



Es una lástima que no estés conmigo

cuando miro el reloj y son las seis.

Podrías acercarte de sorpresa

y decirme “¿Qué tal?” y quedaríamos

yo con la mancha roja de tus labios

tú con el tizne azul de mi carbónico.


dimecres, 9 de febrer del 2011

Dia 167 – Cinema’s Land 7 (novembre’10)

Breus comentaris sobre les pel·lícules vistes al cinema al novembre de 2010.




  • Gru. Mi villano favorito: irregular pel·lícula d’animació amb moments realment avorrits i un sentit de l’humor que el públic infantil, a qui està destinada, no sempre entendrà. Tan grans com petits oblidaran a la vegada una història amb bones idees –el robatori de la lluna i la fortalesa– amb un inici que promet i que en la seva part central és només un tràmit per arribar a un final que recupera les expectatives del que hagués pogut ser un notable film.





  •         Los ojos de Julia: decebedora pel·lícula realitzada pel mateix equip de El orfanato. Una història que no acaba de rutllar, amb personatges gens creïbles i situacions ridícules, especialment la relació de Julia i l’assassí. L’escena que més destaca és la de Julia als vestuaris amb les companyes invidents, l’únic moment de “terror” en un film que se suposa que és d’aquest gènere. En definitiva, una mostra més que en el cinema espanyol necessiten canviar-se moltes coses.











  •         Salidos de cuentas: el problema dec ser jo. Els espectadors que hi havia a la sala s’esbutzaven de riure i la única amb cara d’espant era jo. La pel·lícula practica un humor vulgar i poc intel·ligent, es limita a fer gags d’allò més previsibles. Robert Downey, Jr., que és un bon actor, sap molt bé com ha de desfer-se’n amb un personatge que viu situacions estúpides. La histriònica actuació de Zack Galifianakis no ajuda gens en tot aquest embolic. Però tal vegada la gràcia età en això mateix i el problema sigui només meu.




  •        Caza a la espía: malgrat que el trailer semblava tractar-se d’una pel·lícula d’acció, és un drama sustentat en l’espionatge, sembla que basat en una història real. Doug Liman en la realització aporta la necessària “serietat” que cal per tal de fer creïbles els rols interpretats per Naomi Watts i Sean Penn.


  •         Scott Pilgrim contra el mundo: pel·lícula “friki” imperfecta. Els 112 minuts de durada allarguen una història que s’arriba a fer cansada i repetitiva. El millor és el personatge que interpreta, amb la justa mesura d’ironia i de sarcasme, Kieran Culkin. Les situacions de les “lluites” volen ser originals però no és més que el mateix, deixant indiferent a l’espectador que demana una mica més d’originalitat.






  •        Tamara Drewe: irregular film dirigit per Stephen Frears, que aquesta ocasió no acaba d’encertar en el to. L’actriu principal, Gemma Arterton no és l’adequada, no està creïble en el paper d’al·lota que ha sofert en l’adolescència i que retorna al seu lloc d’origen.  Molt més interessants podrien haver resultat els personatges secundaris, especialment els escriptors que romanen a l’hotel, però que només es queden en un esbós. Una llàstima, perquè les històries donaven per molt de joc.





  •         Imparable: un tren sense maquinista és el protagonista absolut d’una pel·lícula que compta amb l’ajuda del sempre avorrit Chris Pine i del correcte Denzel Washington. La veritat és que Tony Scott sap molt bé com fer entretinguda una història que a primera vista sembla més que previsible, i precisament aquí està l’encert, només és un film d’entreteniment.







  •          Agnosia: film pretensiós on tot falla. La música és excessivament embafadora, responsable n’és Eugeni Mira. Els actors necessiten amb urgència classes d’interpretació, especialment Bárbara Goenaga, Eduardo Noriega i Félix Gómez. La manca d’humiltat, tant en la realització d’Eugenio Mira com en el guió, signat per Antonio Trashorras, no ajuden gens a una pel·lícula que des de les primeres imatges vol ser més del que realment és. No hi ha per on agafar-la.




  • Skyline: el trailer prometia una intrigant pel·lícula de ciència-ficció, però només s’ha quedat amb això, amb una promesa. Avorriment és el substantiu que defineix millor un film en què les intencions són millors que els resultats. Els germans Strause no saben desfer-se’n a l’hora de contar una història d’allò més senzilla.



  • Planes para mañana: tres històries que tenen un punt en comú. Tres històries sobre dones i problemes diferents. Estructura vista moltes vegades i millor contat. Juana Macías, la responsable de tot això, utilitza la càmera en mà per, suposadament, donar més dramatisme a les històries, però malauradament no ho aconsegueix, es queda en bones intencions i poc més. Els tres premis –millor direcció, millor actriu de repartiment i millor guió novell– que va aconseguir al passat Festival de Cine Español de Málaga no els he trobat enlloc. Com devien ser les altres!

diumenge, 6 de febrer del 2011

Dia 166 - Carrers de Ciutat en blanc i negre 3

La llum va canviant a mida que el matí va passant. El sol s'amaga, empegueit de mostrar-se. Segueixes disparant el botó de la càmara fotogràfica, intentant captar el caràcter del carrer.


Carrer Colom



Carrer de l'Argenteria

Plaça d'en Coll

Carrer de Ca'n Espanyol

Via Sindicat