diumenge, 24 de maig del 2009

Dia 79 - Publicitat

La publicitat és un art. Bé no sempre. Però hi ha alguns anuncis que són autèntiques meravelles. Cinema i publicitat tenen una estreta relació, i per demostrar-ho, res millor que dos anuncis per a la casa Pirelli.
The Call (2006). Direcció de Antoine Fuqua amb John Malkovich i Naomi Campbell.




Mission Zero (2007). Direcció de Kathryn Bigelow, fotografia de Janusz Kaminski i interpretat per Uma Thurman.

dissabte, 23 de maig del 2009

Dia 78 - La butaca 7

Comentaris publicats al número 152, abril de 2009, a la revista Temps Moderns.



Gran Torino
Sembla ser que Gran Torino és el darrer llargmetratge com a actor de Clint Eastwood. Reconec que som de les persones que va descobrir Eastwood «tard»: els spaghetti western de Sergio Leone sempre m’havien semblat «pel·lícules de dissabte horabaixa», però, revisats amb els mateixos ulls i més capacitat de crítica anys més tard, són unes excel·lents oportunitats per analitzar la carrera d’un home que sembla que ha fet el que ha volgut, sense caure en anacronismes.
Tot i que el títol de Gran Torino podria fer referència a un entreteniment sobre curses de cotxe, semblant a la beneitura aquella anomenada The Fast and the Furious i les posteriors seqüeles, les coses van per una altra banda.
Walt Kowalski és un veterà de la guerra de Corea que sempre està de mal humor. És racista, ningú no se salva dels seus insults (jueus, italians, asiàtics, catòlics, hispans). Recentment ha enviduat i la relació amb els fills i néts (d’altra banda comprensible) és aspra. L’única companyia que tolera és la del seu ca i a la casa del costat s’hi ha mudat una família asiàtica, fet que trastocarà la vida de Kowalski.
Com sempre, l’elegància en la realització n’és la clau. Malgrat que la història ocorre en un barri sense luxes, aquest no presenta un aspecte descuidat. De fet, Kowalski, diferents vegades durant el metratge, passa la granera per la porxada i talla la gespa.
Les relacions humanes són el tema principal de Gran Torino, no és ni la venjança, ni l’odi, ni la violència: per exemple, Kowalski i el barber no deixen de dir-se males paraules des del mateix instant que es veuen. Amb el jove mossèn Janovich sorgeix complicitat. Amb la vella veïnada asiàtica, malgrat no parlar el mateix idioma, es comprenen. Amb la parella de germans, Kowalski es mostra amable i comprensiu.
El final de Gran Torino, que, evidentment, no desvetllaré, és coherent amb la resta. I si no fos així, ens trobaríem amb una història de furor i renou contada per un idiota, sense cap significat (gràcies Shakespeare).

The Reader (El lector)And the Oscar goes to… a la sisena va la vençuda, a la fi ho ha aconseguit, malgrat que no era necessari esperar que Kate Winslet rebés un Oscar perquè el públic sabés que és una gran actriu.

The Reader, basada en la novel·la de Bernhard Schlink, conta la història d’una aventura estiuenca entre una dona i un adolescent a l’Alemanya en la dècada dels cinquanta. Però The Reader és molt més. Tracta temes tant diversos com la crueltat, la cerca de l’amor, el descobriment del sexe, la literatura, el pas del temps, el dolor, la mort, la reconstrucció, la fragilitat…

Kate Winslet interpreta Hanna Schmitz en l’edat adulta i en la maduresa. Per al paper de Michael Berg, el primerenc David Kross i l’imprescindible Ralph Fiennes en són els responsables.
Direcció impecable de Stephan Daldry, responsable de Billy Elliot (títol que fa unes setmanes vaig revisar i és tal qual recordava, senzilla i agradable) i de The Hours.

Precisament The Hours i The Reader comparteixen alguns punts. La narració no cronològica dels fets és primordial per entendre la pel·lícula. Tot s’explica en el seu moment, és més, és l’espectador qui n’ha de fer el «muntatge», el que ha de construir el puzle amb la informació que es va proporcionant. Tant l’una com l’altra transcorren en èpoques distintes. Els personatges masculins semblen secundaris, però esdevenen en primordials.
De curiós es podria qualificar el departament de maquillatge. M’explicaré: Winslet llueix una feina molt acurada referent a aquest aspecte (assumeix des de la trentena fins a la seixantena). En canvi, Lena Olin, que assumeix dos papers, el de mare i el de filla, presenta un maquillatge massa postís. No s’entén que un sigui tant subtil i l’altre tant auster.

Així mateix vull destacar la magnífica direcció d’actrius. Daldry demostra una sensibilitat especial a l’hora de «treure» el millor de cada una. Ara bé, amb intèrprets com Winslet, Moore, Streep o Kidman, la feina no és gaire difícil.

dilluns, 18 de maig del 2009

Dia 77 - Mario Benedetti (3)


"Cuando me entierren / por favor no se olviden / de mi bolígrafo"

Mario Benedetti


Cuando éramos niños

Cuando éramos niños

los viejos tenían como treinta

un charco era un océano

la muerte lisa y llana

no existía.

luego cuando muchachos

los viejos eran gente de cuarenta

un estanque era un océano

la muerte solamente

una palabra

ya cuando nos casamos

los ancianos estaban en los cincuenta

un lago era un océano

la muerte era la muerte

de los otros

ahora veteranos

ya le dimos alcance a la verdad

el océano es por fin el océano

pero la muerte empieza a ser

la nuestra







dimarts, 12 de maig del 2009

Dia 75 - Àngels

El 22 de setembre de 1976, s’estrenava a la cadena de televisió ABC la sèrie Charlie’s Angels. Tres dones policies són reclutades per treballar en l’agència de detectius de Charlie Towsend.

5 temporades. 113 episodis. 1976-1981.

Les tres àngels inicials foren Kate Hudson con a Sabrina Duncan, Jacklyn Smith com a Kelly Garret i Farrah Fawcett-Majors com a Jill Munroe. També era protagonista John Bosley, interpretat per David Doyle, l’ajudant i enllaç de Charlie.

Televisión Española va emetre la sèrie entre 1978 i 1981. Curiosament la cinquena temporada no va ser estrenada fins els anys 90, quan Telecinco (la pantalla amiga de las mamachicho i Jesús Gil –quina vergonya!-) va tenir la idea (si fou brillant o no ja és una altra cosa) de reestrenar tots els capítols.

La primera temporada consta de 22 episodis, el darrer emés el 4 de maig de 1977. Aquests són els crèdits del pilot.




La segona temporada esdevé en canvis. Farrah Fawcett-Majors després de 29 episodis, deixa la sèrie. Entra una nova àngel, Kris Munroe, la germana petita de Jill, interpretada per Cheryl Ladd. Del 21 de setembre de 1977 al 10 de maig de 1978 s’emeten 24 episodis.

Tercera temporada: del 13 de setembre de 1978 al 16 de maig de 1979. 22 episodis. El repartiment no modifica.



En la quarta temporada hi ha canvis. Kate Jackson abandona Charlie’s Angels i Shelley Hack com a Tiffany Welles és la substituta. Del 12 de setembre de 1979 al 7 de maig de 1980. 25 episodis.





La cinquena i darrera temporada té nova protagonista. Tanya Roberts és Julie Rogers i Shelley Hack desapareix.




Per cert, el misteriós Charlie, és John Forsythe... sí, el Blake Carrington de Dinastia.



Curtis Harrington va dirigir dos episodis. I Kim Bassinger apareix en dos. El tema musical és de Jack Elliot.

David Boyle i Jacklyn Smith protagonitzen 113 episodis, és a dir, tots. John Forsythe 109. Cheryl Ladd 90, Kate Jackson, 69, Farah Fawcett 29, Shelley Hack 25 i Tanya Roberts 19.

Com a possibles títols també es van barrejar The Alley Cats i Harry's Angels.

S’explica la sortida de Jill Munroe per a convertir-se en pilot professional de curses de cotxes. Sabrina es casa i forma família.

Tots els àngels condueixen automòbils Ford. Jill i Kris un Cobra. Kelly un Mustang i Sabrina un Pinto. Buzzlie un Thunderbird.
Tota la informació està recollida de imdb.com i wikipedia.org. Els vídeos són de youtube.

dilluns, 11 de maig del 2009

Dia 74 - Giacchino prêt à porter

Michael Giacchino comenta com va ser això de treballar a Ratatouille.




Sí, també hi ha vídeo de Star Trek.